Carles Capdevila ''Educar és comunicar amb humor''

Carles Capdevila és director del diari Ara i col·laborador de l'espai Guia de Pares del programa Avui per Avui de Cadena Ser . A més , és pare de 4 fills . Ens va oferir en el nostre trobada de Barcelona un discurs ple d'humor sobre la tasca d'un pare . La seva ponència va ser el colofó ​​final de la trobada i va suscitar entre el públic riallades parlant de la importància del sentit de l'humor en l'educació dels nostres fills. No us perdeu la seva intervenció. 

Carles Capdevila va parlar dels seus 19 anys d'experiència com a pare subratllant la diferència entre adolescents i nens ( " si algú té dubtes sobre la diferència entre un nen i un adolescent, que vingui a casa perquè tenim dos de cada . Quan arribi a casa, dos em abraçaran i dos no. Quan faig una gràcia 02:00 riuen i dos no. Quan faig un sermó de pare , dos escolten amb atenció i dos se'n van " ) , de la reinvenció de la teoria de la relativitat ( " fa dinou anys , esterilizábamos el xumet cada vegada que pensem que havia fregat el terra. '')

Amb el segon, si el xumet havia caigut en un lloc molt brut , el passàvem sota l'aixeta . Amb el tercer, si hi havia caigut en un lloc molt molt brut i hi havia almenys tres testimonis , el passàvem una mica per la camisa " ) i de com va descobrir quina era la seva missió en la vida conversant amb un paquet de bolquers al que va dir" t'odio , no et vull en la meva vida " i de compreses al qual va dir" no et parlo a tu , veuen cada mes " . Així , confessa , va descobrir " quina és la meva missió a la Terra : espavilar els petits i controlar a la gent gran " , encara que després , matisa , va perfeccionar aquesta idea: " és espavilar els petits i intentar controlar a la gent gran , perquè l'adolescent és un ésser estrany que et diu que no ha fet res , no ha anat enlloc ni ha quedat amb ningú. Un adolescent no té cap perill perquè és un ésser que es passa el dia enlloc, amb ningú i fent res".

Carles subratlla la importància de l'humor en l'educació dels nostres fills i insisteix que " els pares supermotivats tenim de vegades certs complexos o angoixes fruit de saber tant i oblidem aquesta missió més simple que és espavilar, controlar i divertir-nos" . Per això , apel·la a cinc sentits molt elementals : el sentit comú , el sentit del ridícul , el sentit de la responsabilitat , el sentit moral i el sentit de l'humor . El sentit comú (que ens diu que "els nostres fills entenen que el món funciona segons les reaccions que tinguem al que fan . Quan assenyali una piruleta i decidiu que no la compreu, comenci a plorar i no la compreu , es tiri a terra i no es la compreu i es posa morat (per l'enrabiada) i no es la compreu i treu la llengua (ofegat) i es la compreu , aquest nen als seus amics els dirà " M'ha tocat una casa en què hi ha que jugar-se la vida, et compren la piruleta quan estàs al límit'', ens explicava entre rialles).

El segon sentit és el del ridícul, que de vegades perdem, com els pares baixets d'un nen baixet preocupats perquè el seu fill era baixet i que van anar al pediatre a demanar-li vitamines. El sentit del deure el porta a Carles a parlar de les persones que es plantegen tenir fills i li pregunten amb por si això et canvia la vida: "Si no vols fills, no els tinguis, però si els tens cal educar-los. Això de voler ser pares però la resistència al fet que canviï la teva vida em sorprèn, perquè és impossible i perquè canviar està bé. Aquesta obsessió per la pràctic ... No tenir fills és molt pràctic. Tenir fills no és pràctic, és apassionant, meravellós, divertit, aventura fantàstica ... Els teus amics sense fills el dilluns presumeixen que han anat al cinema i tu has anat a urgències ". El quart sentit és el sentit moral: "als nostres fills anem a educar-los en valors, i els valors s'imiten", ens recorda Carles, encara que subratlla que "a vegades abandonem algun dels valors i ens despistem perquè el nostre fill no li falti de res ".

El cinquè sentit és el sentit de l'humor: "Si practiquem la ironia des de la seguretat que serà que no, ells ho entenen". Li va dir una vegada al seu fill: "Sí, és clar, anirem a veure el Barça per celebrar el teu 1,9 en Mates". I ell li va contestar: "D'acord, ja ho he enxampat, em poso a estudiar ara".

Una de les idees que més va voler subratllar Carles és que "pensar que som millors pares perquè estem tensos i angoixats no ens va a ajudar". A preguntes del públic sobre la seva frenètica activitat (dirigeix ​​un diari, col·labora en ràdio, escriu i sobre és pare de quatre fills, Carles ens va dir que intentava "viure cada cosa com una oportunitat i no com un marró" i que "pares i mares hem de dir-nos coses boniques a nosaltres mateixos en lloc de explicar-nos el malament que ho passem ". Per aquest periodista," l'educació dels meus fills és el més transcendent que faré per la Humanitat i cal fer-ho divertint-se i per això necessites la distància que et dóna la ironia, prendre-t'ho molt seriosament però riure't dels teus fracassos". Per això ressalta que "educar cada dia és més difícil, però no impossible, i si ho fem amb sentit de l'humor potser ens surt bé".

Ponencia que va fer Carles Capdevila a Barcelona

Pàgina web de Carles Capdevila a 'Gestionando hijos'

Francesco Tonucci 'FRATO'

Es imposible en estas líneas hacer una sola presentación, ya que la magia y la pluma nos obligan a hacer dos: Francesco Tonucci, y FRATO.

El primero, Francesco, nació en Fano y vive en Roma, el segundo, Frato, nació en el corazón y la cabeza de Francesco y vive en todos los adultos que de alguna manera han descubierto que la única salida hacia un futuro plausible son los niños y niñas de hoy, mujeres y hombres de mañana.

        Francesco comparte su vida con su esposa; maestra que, como él, observa y aprende del silencio comprometido de los que apuestan por el futuro; y con sus tres hijos, su nieto y su nieta (Stefano, Francesca, Simone, Federico y Nina). De sus nietos dice que aprendió tanto, que le permitieron durante años ser niño. Su pequeña Nina le recuerda cada día, al que más sabe de niños del mundo, que no puede rendirse, que a pesar de la templanza de la voz como fruto de los años y la experiencia, necesitamos que siga gritando.

Francesco es el abuelo de pelo blanco que, recién jubilado, es cuando más comprometido y activo se encuentra. Y no es precisamente un compromiso en el recuerdo, es en el día a día, es en el saber hacer y en el decir, decir lo que siente y lo que piensa sin miedo, sobre todo porque nuestros niños y niñas lo merecen.

Francesco Tonucci por ser maestro, pedagogo y, sobre todo, por su vocación por la infancia se ha hecho merecedor del título de “niñólogo”.

Investigador del Instituto de Psicología del Consejo Nacional de Investigaciones (CNR) de Roma, ha dedicado su actividad profesional al estudio del pensamiento y del comportamiento infantiles en el ámbito de la familia, la escuela y la ciudad, siempre “con ojos de niño”.

Nadie como él sabe “Cómo ser niño” y cómo la infancia es una condición, ya que “Niño se nace”, el ha conseguido mantener esa característica durante toda su vida, ha hecho realidad el mito de Peter Pan, y esto es sólo cosa de genios.

Francesco, rompiendo límites y fronteras ha contado por el mundo las necesidades de los niños, nos ha contado como, escuchando “sus tonterías”, encontramos grandes soluciones, ya que cuando un niño dice una tontería no la ha oído de sus padres ni de sus maestros, por lo que probablemente encierre una gran verdad (“para ser feliz harán falta dos ó tres”).

        Francesco reivindica la necesidad de jugar, porque “Cuando los niños dicen ¡basta!”, en la ciudad que el sueña, “La Ciudad de los niños”, las plazas son espacios públicos para el juego, con pelotas, abuelos, risas, llantos, miradas… gritos y silencio, … pero sin coches.

Francesco se entristece cuando habla de “La soledad del niño” como la grave enfermedad de los que hoy viven en las ciudades ricas, de cómo los adultos programan su vida al segundo para realmente no hacer nada, de cómo obligamos a nuestros niños a vivir sin existir como lo que realmente son: niños.

Francesco sólo pide que se respete el art. 12 y el art. 31 de los Derechos del Niño y apuesta por las ventajas de un modelo escolar más democrático. Para él la escuela que tiene sentido es la escuela que forma ciudadanos y este trabajo empieza por darles la palabra a los niños.

Así lo ha hecho él siempre.

En 1968 (40 años ya) Francesco dejó que de sus manos de artista, de su esencia de genio y de su corazón de niño naciera FRATO y ¿quién es FRATO?. El segundo personaje que nos ocupa hoy.

Es un personaje cuyo proyecto y programa es mirar al mundo con ojos de niño, dar voz a los niños que normalmente callan, para denunciar en su nombre los errores que nosotros los adultos cometemos para con ellos.

Sus libros se han traducido al castellano, al catalán, al francés, al portugués y al gallego. Sus viñetas se “cuelan” entre las líneas de revistas inglesas, japonesas o israelíes.

Un día, en el 94, Frato pudo hacer una conferencia dibujada para más de 13.000 maestros y maestras  en Argentina, ¡todo un record para ¿un niño?!

Entre las páginas de su extensa bibliografía podemos sonreír, identificarnos, indignarnos y querer cambiar el mundo, podemos dejar escapar más de una lágrima o apretar los puños mientras el corazón acelera su marcha. Podemos mil cosas, pero lo único que no podemos es mantenernos indiferentes. Por todo ello debemos darles las gracias. Gracias a los dos por existir.

Entre los dos (Francesco y Frato) han conseguido que podamos ver “Con ojos de niño” y “Con ojos de maestro”, que a veces hay “Cosas que se pueden hacer con una nariz larga además de decir mentiras”, porque “niño se nace”, aunque no quieras, incluso, si los miramos bien podemos aprender “Cómo ser niño” y entender frases tan pedagógicamente correctas como “Si no os hacéis como yo”, y que “A los tres años se investiga”, que “Cuando los niños dicen ¡Basta!”, es necesario escuchar, que “La ciudad de los niños”, es la mejor ciudad para todos, y que Juan, un niño que va a nacer, nos está enviando algunas cartas… y así en un largo etc, de viñetas, frases, páginas y sueños nos lleva a poder disfrutar de Frato en “40 años con ojos de niño”.

De nuevo GRACIAS a los dos por existir, y sí Francesco, “Los pupitres florecerán”, y florecerán porque el verdadero peligro de los sueños es que se cumplen, y los dos juntos Francesco y FRATO, habéis conseguido, que miles de maestros y maestras de todo el mundo sigamos soñando. GRACIAS.

Nadia Ghulam

La Nadia va néixer a Kabul, l’Afganistan, l’any 1985. Quan tenia 8 anys, durant la guerra civil,  va caure una bomba a casa seva, cosa que li va provocar ferides molt greus. Tal com explica en aquest vídeo, les ferides de la guerra són de molts tipus i molt duradores.

Va estar molt temps a l’hospital, durant el qual la seva mare li va explicar molts contes. D’entre ells, 29 han quedat recollits aquest any 2014 en el volum Contes que em van curar.

Quan va sortir de l’hospital, 14 operacions més tard, la seva família continuava vivint amb moltes penúries. En aquells moments s’havia acabat la guerra, però l’havia seguida la instauració del règim talibà, que no permetia que les dones treballessin. Això era greu per a la família de la Nadia,  perquè el pare tenia problemes de salut i no podia treballar, i el germà gran havia mort. En aquestes circumstàncies, la Nadia va decidir que tenir 11 anys i ser una noia no podia ser un impediment per ser l’home de la casa. Va decidir fer-se passar per un noi i sortir a treballar per mantenir el pare, la mare i les dues germanes petites. Va viure amb un nom que no era el seu durant 11 anys.

Passat el temps, va viatjar a Europa amb una ONG. Fa 8 anys que viu a Badalona i fa el que sempre ha volgut: estudiar i formar-se per poder ajudar el seu país.

Tota la història de la Nadia es pot resseguir al documental: Tornar a Nadia.

La Nadia va voler explicar la seva història, i ho va fer amb l’ajuda de l’Agnès Rotger a El Secret del meu turbant. Aquest llibre va guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2010.

Entrevista de La Vanguardia a la Nadia